Va ser el segon dels vuit fills del matrimoni format pel notari Guillem Ferrer i Constança Miquel. Batejat a la parròquia de Sant Esteve Protomàrtir, van assistir a la cerimònia nombrosos membres de la noblesa i dels ciutadans honrats locals, alguns dels quals van ser encarregats d'apadrinar al nen. Als set anys va rebre la tonsura clerical i un benefici a la parròquia de Sant Tomàs, i en 1367 va ingressar en el convent de predicadors de València. Va ser en aquest lloc on va començar els seus estudis: primer de Teologia, després, a l'any següent, a Barcelona, de Lògica, i finalment, en 1369 a Lleida de Filosofia, on en 1370 es va convertir en lector de Lògica. Posteriorment, entre 1376 i 1378, va ser lector de Filosofia a la universitat de Toulousse, on també va completar els seus estudis de Teologia, encara que no consta que obtingués el grau de mestre fins 1387. Després d'aquest periple, va tornar a la seva ciutat natal per a ser ordenat sacerdot en 1378. Va ser nomenat prior del convent de predicadors l'any següent. Aquest ofici va ocupar a Sant Vicent fins a la seva dimissió en 1380, ja que la seva adhesió a la causa del papa d'Avinyó, al Cisma d'Occident, li va causar nombrosos incidents amb les autoritats municipals i alguns membres de la seva congregació.
Va ser en aquest moment quan va començar a destacar com predicador, pel que va ser requerit per les autoritats locals de nombrosos pobles del Regne de València, sobretot per realitzar els sermons de la Quaresma. En el període comprès entre els anys 1385 i 1390, va ensenyar Teologia a la catedral de València com a lector; tant el bisbe de València, Jaume d'Aragó, com el capítol de la catedral, li van encarregar la direcció de la càtedra. Per a això van instituir un benefici a la catedral del qual li van fer beneficiari, perquè expliqués amb suficients ingressos per a la seva manutenció. Durant els deu anys que el dominic va romandre a València va prestar diversos serveis a la ciutat: va intervenir en els conflictes existents entre el clergat regular i el secular, en els plets que la ciutat mantenia amb el bisbe per la jurisdicció de les escoles i, sobretot , pel que fa a la prostitució; es va dedicar a predicar entre les prostitutes perquè es penedissin dels seus pecats i canviessin de vida, i va delimitar un barri on aquelles poguessin exercir la seva professió sense interferir en la vida quotidiana de la ciutat. Així mateix, va ser cridat pel governador del Regne de València i pels jurats de la ciutat, per intentar restablir l'ordre públic, pertorbat per la lluita de bàndols (bandositats), que des de feia dècades enfrontava dos importants famílies valencianes. En pagament a aquests serveis, en 1387, les autoritats locals van decidir sufragar les despeses perquè Vicente Ferrer aconseguís el grau de mestre en Teologia a la Universitat de Lleida, després de la qual cosa va tornar a València.
Les seves últimes intervencions en la vida pública es van produir a Perpinyà, on, després de les infructuoses converses entre Benet XIII i el rei Ferran I d'Aragó, el 6 de gener de 1416, sant Vicent va llegir l'acta en la qual es comunicava la sostracció de la obediència a l'antipapa per part del monarca aragonès, segons el aconsellat pel sant, que pretenia de totes totes la solució del Cisma i la unitat de l'Església. L'última etapa de la seva vida la va dedicar a la predicació; va recórrer el Llenguadoc, Borgonya, el centre de França i, finalment Bretanya, en una de les ciutats, Vannes, va morir el 5 abril 1419. Amb l'ascens al pontificat d'un papa valencià en 1455, Calixt III, es va iniciar el procés de la seva canonització. Vicente Ferrer va ser elevat als altars en 1458 per Pío II. La seva festa se celebra el 5 d'abril o el dilluns següent al segon diumenge de Pasqua.
